Matí plujós

Aquests dies de finals de novembre estan fets de mandra. Es lleven ben a poc a poquet, tibant esforçadament d’aquesta vànova pesant i humida que cobreix les teulades i la part superior de la imatge.
Els sons que desperten l’oïda encara tancada com una petxina cap a les sis i poc del matí són d’origen aqüífer. Plou de manera valenta, perquè la pluja sap del cert que de matinada sona més ferma, més impressionant, més corprenedora.
S’acompanya, saberuda, de la nit més fosca, mentre observa com tímidament s’encén ara un llum, ara un altre, dins les cases amarades de tempesta.

Tibo amunt la persiana i obro la finestra: el vent que torça la pluja a sa voluntat s’endinsa ara per la cambra amb insolència i, en passar, em frega les galtes i el nas amb les mans ben humides.

Sonen dos cops ben forts de porta que em deixen eixordada i la ventada fuig riallera i enjogassada per l’altre extrem de la casa.

els gegants de la pluja

Plou, plou, plou, plou...
Ja fa tres dies.
Bé, de fet, fa més dies, però ara en fa 3 que no hem vist ni un petit bracet de sol. Una espessa boira baixa s'asseu damunt dels turonets que envolten Vigo. I jo dic que s'hi deu trobar ben còmoda, perquè no fa pas cara de voler aixecar-se'n.
Les gotes de plugim són d'una consistència volàtil que, quan bufa el vent, no saps ben bé si baixen o pugen. Amb la calma, la pluja és callada, tranquil·la, persistent. Va xopant el paisatge però sense fer escarafalls, sense fer soroll, amb delicadesa. Tot regalima. I arreu s'hi fa verdet...

Potser és que ja comença a afectar-me la mullena, o potser és que ja sóc així de mena i senzillament el que passa és que ara m'hi fixo: tinc la imaginació disparada.

Avui he sortit a fer encàrrecs amb la càmara sota el braç per tal de poder il·lustrar aquest escrit d'avui. Jutgeu-ho vosaltes mateixos...

Què hi veieu en aquestes dues imatges?

plantes estimades

Estima'm quan menys m'ho mereixi,

perquè serà quan més ho necessitaré.

Al gimnàs s'hi va amb la bossa!

No perdis mai la capacitat de sorprendre’t!
Així mateix m’ho va dir un dels professors de filosofia de l’institut. I a dia d’avui encara em recordo de la frase i la tinc ben present.
Bé, la notícia del dia és que hem començat a anar a un gimnàs que hi ha just al capdavall del nostre carrer.
Cal dir que es tracta d’un gimnàs amb només dues sales: una, on hi ha tota la maquinària per “atonyinar-se” els músculs tant com es vulgui i una altra, pintada de groc i amb el terra de parquet, on s’hi fa classe de tot.
Diguem que el lloc és molt petit. I els vestuaris encara més. No hi ha hagut cap dia que hagi pogut deixar la bossa damunt d’un banc. Però bé, això és el de menys...

Jo us comentava això del gimnàs perquè l’altre dia, en entrar a la dutxa (que, per cert és una i ben col·lectiva: sense separadors entre sortidor i sortidor), vaig anar a petar al costat d’una dona d’uns 50 anys. Fins aquí tot correcte.
El tema és que al cap hi duia una bossa del supermercat – no em pregunteu a quina cadena de supermercats pertanyia la bossa en qüestió, ja que les meves mirades eren ben ràpides i furtives. Doncs això, la senyora s’havia fet una bona tova amb la cabellera i s’havia entaforat una elegant bossa de plàstic al cap.
I allí s’estava ella, tota digna, esbandint-se aparatosament el cos i desfent-se en ganyotes quan notava que l’aigua li esquitxava el “bossam”.
Ja sé que és una bajanada. Que no n’hi pas per tant. Però mira, reconec que després de 35 anys de recórrer els gimnasos de mig món, encara no m’havia trobat amb una estampa com aquella...
I em va sorprendre, tu. Que coi!

Se'm nota que sóc de fora

Se’m nota. Se’m nota que sóc de fora. Perquè tot ho miro i arreu dubto. Deu ser aquest carrer... Aquí venen dissolvent? Ai, goita, una gasolinera com les d’abans! Tu et quedes al cotxe i el noi t’omple el dipòsit. I jo que ja m’havia descordat el cinturó de seguretat i tot. I la cara d’ensurt que se m’ha posat quan he vist que el xicot acotava el cap per parlar-me per la finestreta... tancada! Òndia, que fot aquest? – he pensat, esverada-. I és clar, el pobre només volia preguntar-me: “¿Se lo lleno?”. I sí, és clar, li he fet que sí amb el cap, mentre em sentia bullir les galtes i trencava a suar. Ostres! Però si no porto prou calers perquè me “lo llene”!! I au, la pregunta: “Que puedo pagar con tarjeta?” Així, amb un interrogant només, a la catalana, i amb aquell accent tant meu que encara ressona més quan estic nerviosa… El xicot, que és ràpid de reflexos, em mira el carnet d’identitat i em diu: “Pues claro, Ester.” “Ai, mira, que mono...” No sé si em sento més incòmoda o més estúpida encara. Mentre m’ho acabo de rumiar, torna el noi amb el paperet perquè el firmi. I jo, després d’haver marejat el paperet i el bolígraf per damunt del volant, el cantell de la porta i el palmell de la mà, estampo un autògraf irreconeixible i tremolós posant el refotut paperet damunt de la cuixa i pujant la cama amunt. Mare de Déu, Senyor! Sortim ràpidament d’aquí!! El noi em somriu i jo, que no he parat de suar, dono gas i me’n torno a casa.

Platja de Samil

Aquesta és la platja de Samil, al sud de Vigo. Encara que hi veieu l'Adrián amb jersei, la veritat és que feia dia per anar amb màniga curta. De fet, hi havia gent passejant per la sorra amb banyador. Nosaltres ens vam abrigar perquè havíem d'agafar la moto.

Que quedi constància que a Galícia fa bon temps. No està gens malament per ser un 12 de novembre, no?

Primeres impressions

Vigo no és una ciutat amable des del punt de vista del trànsit.
I no ho dic només jo, que sóc conductora novell...
Molts carrers canvien de sobte de direcció i et trobes que has d’anar-te’n al “quinto carallo” a fer la volta. Els altres cotxes se’t posen al mig sense indicar-ho amb els intermitents i aparquen sempre on els surt de la punta del nas, sense cap mena d’escrúpol.
A més, molts carrers no tenen el nom escrit i mai no saps per on passes...
Això, al centre.
A la perifèria, que és on vivim nosaltres, els carrers són, en la majoria dels casos, cul-de-sac que van fent ziga-zagues muntanya amunt. Un autèntic laberint, que a més està confeccionat en un pla inclinat que pot arribar als 20 graus.

En fi, a banda d’això, he de dir que les castanyes d’aquesta terra són BONÍSSIMES. I el millor: davant de casa, a 30 metres, tenim un castanyer, que deixa caure les castanyes i ningú no les cull... (bé, algú sí: jo!)

Per cert, no sé si és degut al canvi climàtic o què, però des que vam arribar ha lluït el sol i ha fet una calor increïble!!! Al migdia, en màniga curta.
Ja ens ho diu l’Al Gore: La Terra fa aigües!!

(I si no us ho creieu, mireu-vos aquesta pàgina web de l'exvicepresident dels EUA: http://www.climatecrisis.net
o l'article en castellà que publiquen els de swissinfo al respecte: http://www.swissinfo.org/spa/portada/detail/El_cambio_clim_tico_una_verdad_inc_moda.html?siteSect=105&sid=7214517&cKey=1162370544000)

Aterratge a Vigo

Ja som a Vigo!!!

Ja fa una setmana que vam aterrar (el 28 d'octubre). I perquè us en feu una breu idea, aquí teniu una foto dels voltants de casa nostra i del pis en qüestió.
Per cert, la fletxa del fons d'aquesta foto assenyala les Illes Cies (ho sé, caldria millorar-la i ampliar-la).
;-)

Perquè us situeu: vivim al nordest de Vigo, cap a l'interior. La ria ens queda un pèl lluny, però la veritat és que aquí les distàncies són curtes.

El pis és bufó i molt nou. La zona és d'allò més tranquil·la. El cap de setmana només s'escolten els galls, els gossos i els ocells. Tampoc no tenim soroll de trànsit perquè el carrer és un cul-de-sac i, a més, la majoria dels edificis són nous i estan mig habitats.
L'únic soroll de fons que tenim durant la setmana és el d'una obra que hi ha just davant de casa nostra. Mentre treballo a l'ordinador, veig també com penquen els operaris. I així em sento acompanyada. De totes maneres, amb la finestres tancades, el soroll es converteix en una remor sorda.

Del món exterior encara no tinc gaire informació per culpa d'un costipat que m'ha tingut tancadeta a casa més hores del que fóra habitual.

Continuarem informant, però...