Ampliant horitzons...

Inexplicablement, durant les vint-i-quatre hores d’aquest diumenge del Pont de la Puríssima no ha plogut.
I ho hem aprofitat per sortir a fer una excursió de 3 horetes a la Cume do Galiñeiro, un turonet modest en alçada (705 m) però amb una agradable grimpadeta cimera que li dóna el seu toc de gràcia particular. Es troba a només 20 minuts de cotxe des de casa nostra, en direcció sud-est.

La caminada és de veres agradable. El sol penetra per fi entre les branques dels arbres – després de vint dies de pluja insistent i a voltes torrencial - i, en escalfar un xic el sotabosc, allibera les aromes de les fulles d’eucaliptus, la molsa i les falgueres mortes que li donen cos...

És penós que just al voltant del cim la vegetació aparegui seca i ennegrida pels darrers incendis...

(la tristesa que em produeix la visió espectral d'un paisatge en cendres em resulta sempre indescriptible)

...A més, la sequera d’aquest estiu passat (ara absolutament inconcebible per mi!) ha socarrimat les falgueres que cobreixen la part baixa d’aquest paratge compost bàsicament de llarguíssims eucaliptus de nova planta, pins joves també replantats, i quatre roures i castanyers originaris que han aconseguit sobreviure a aquesta imparable plaga que és l’estultícia humana.

L’Adrián i una servidora a la Cume do Galiñeiro (això d’haver d’esperar a que el dispositiu es dispari et deixa sempre amb cara de... ai, ara?).

Darrere nostre, Vigo.

A la dreta de la imatge, l'embassament de Zamáns.

Jo, amb unes muntanyes nevades al fons, i cara de... "vols dir que hi surto jo també, a la foto?"

La ruta és circular i força interessant. En baixar del cim, el camí ens condueix per un bosc acollidor i a tota hora canviant que s'alterna amb esplanades anegades d'aigua; tot un seguit de pistes i corriols entapissats de fulles seques ens porten fins a la vorera del tranquil·líssim embassament de Zamáns.


Ens sorprèn sobremanera el fet que, després de tants dies de mal temps, aquest indret de tons ben bucòlics no estigui infestat de persones ansioses de passejar per un entorn tan net i escandalosament relaxant.





(Si això fos a Catalunya, no s'hi podria pas circular...!)


Prop de la presa s'alça un molí d'aigua tradicional molt ben conservat: o Muiño do Maquías. Una mostra ben vivent de que aquí el grau d'humitat és alguna cosa més que senzillament elevat.

Sopar d'aniversari

El dia 4 de desembre l’Adrián fa anys.
I el dissabte abans vaig voler celebrar-ho en un restaurant petit i recollit del qual havia rebut bones referències: La Bella Tiple.
Amanida grega, montaditos de pa amb tomàquet!!! amb anxoves, gírgoles saltejades amb allet i, de segon, estruç a la planxa amb patatones i tournedó al pebre amb espinacs i patates fregides.
Excel·lent!!
De postres, l’Adrián, com un nen que se'n va a la fira, es va demanar l’opció més completa: nata, gelat de xocolata, dulce de leche, nous, xocolata calenta pel damunt... (No en recordem el nom però era alguna cosa així com “bomba africana”...)
I jo, per no deixar d’ingerir la meva dosi diària de xocolata: una crêpe amb xocolata calenta.
La foto, feta amb flaix pel mateix Adrián (d'aquí la seva posició i la seva serietat) és d’una qualitat pèssima, però no deixa de tenir un cert encant... no?

Casualitats?

Després de tot un mes sencer encara no m’havia passejat pel centre de Vigo amb prou temps, ànims ni atenció suficients com per començar a dir-vos que me’l conec. I decideixo que el fet d’haver acabat de traduir el llibre que tenia entre mans constitueix una bona excusa per prendre’m el matí lliure.
Aprofito per buscar una perruqueria que faci cara de poder agafar el relleu del meu benvolgut perruquer terrassenc. Opto, com és habitual en aquests casos, per deixar que els meus peus (o el meu instint, com vulgueu dir-li) m’hi portin.
Camino ben bé durant una hora, entre relaxada i amatent, i de sobte em crida l’atenció una façana on s’hi exhibeix la imatge enorme d’un cap de dona jove amb els cabells curts i un somriure digne d’un anunci de pròtesis dentals.
Malgrat que els peus volen fer-m’hi entrar de seguida, els imposo la raó per tocar-los una mica el crostó i els obligo a caminar encara una mica més. Però al cap d’una estona em trobo altre cop davant del local en qüestió i acabo assumint la superioritat d’aquell sentit que té número però no té nom:
- ¿Cómo te llamas?
- Ester Galindo
- ¿Cómo dices?
- Es-ter Ga-lin-do
- ¡No puede ser...!
- Ah, ¿no?
- Bueno, me refiero a que ya tenemos una cliente que se llama así.
- Fíjate... ¡Qué casualidad!... Bueno pero mi Ester es sin H.
- ¡Aah!... Ya..., de todos modos yo a ti te conozco, ¿no?
- Uy, no. Eso sí que es imposible. Soy nueva en la ciudad. No conozco a nadie y nunca me he pasado por aquí.. Así que...
- ¿Por dónde vives?
- Por Ramón Nieto
- Y vas a un gimnasio que hay en Ignacio Grobas, ¿verdad?
- Eehh... ¡sí!
- Claro, ¡como yo!
Em miro la cara de la recepcionista com si estudiés un plànol girat del revés i de cop li espeto: ¡Ah, claro, tú eres la de la coleta!
La noia se m’enrojola tota i es mira de reüll a la companya de feina que mentrestant se’ns ha acostat... (Suposo que això de la cueta no és gens glamurós per a la recepcionista d’una perruqueria moderna del centre de Vigo... Em sembla que acabo de “fotre la gamba fins al coll”.)
- Pues hay otra chica aquí que también conoces. (Canviem de tema, oi?)
- ¿En serio?
- Sí, Marta. Está allá abajo. ¿La ves?
Segueixo la direcció del seu ditet rabassut i em trobo amb la cara joveneta i bufona d’una noia que em saluda amb la mà. I sí que la tinc vista, sí. Del mateix gimnàs.
- ¡Pues menuda casualidad! Porque ya te digo, no sabía a qué peluquería ir... y he entrado en ésta como podía haber entrado en otra cualquiera, ¿sabes?
- Eso será que tienes buen olfato... Em contesta la recepcionista tota riallera i afable.
Justa. Ja us ho dic jo. Els meus peus funcionen. Sempre que he viatjat sola, no m’han fallat mai. Començo a caminar i vaig trobant el que necessito; quan me’n canso, els peus em retornen al punt de partida. Potser és per això que sovint la gent m’atura i em demana una adreça... Faig cara de saber on vaig... (Si sabessin!)