Ampliant horitzons...

Inexplicablement, durant les vint-i-quatre hores d’aquest diumenge del Pont de la Puríssima no ha plogut.
I ho hem aprofitat per sortir a fer una excursió de 3 horetes a la Cume do Galiñeiro, un turonet modest en alçada (705 m) però amb una agradable grimpadeta cimera que li dóna el seu toc de gràcia particular. Es troba a només 20 minuts de cotxe des de casa nostra, en direcció sud-est.

La caminada és de veres agradable. El sol penetra per fi entre les branques dels arbres – després de vint dies de pluja insistent i a voltes torrencial - i, en escalfar un xic el sotabosc, allibera les aromes de les fulles d’eucaliptus, la molsa i les falgueres mortes que li donen cos...

És penós que just al voltant del cim la vegetació aparegui seca i ennegrida pels darrers incendis...

(la tristesa que em produeix la visió espectral d'un paisatge en cendres em resulta sempre indescriptible)

...A més, la sequera d’aquest estiu passat (ara absolutament inconcebible per mi!) ha socarrimat les falgueres que cobreixen la part baixa d’aquest paratge compost bàsicament de llarguíssims eucaliptus de nova planta, pins joves també replantats, i quatre roures i castanyers originaris que han aconseguit sobreviure a aquesta imparable plaga que és l’estultícia humana.

L’Adrián i una servidora a la Cume do Galiñeiro (això d’haver d’esperar a que el dispositiu es dispari et deixa sempre amb cara de... ai, ara?).

Darrere nostre, Vigo.

A la dreta de la imatge, l'embassament de Zamáns.

Jo, amb unes muntanyes nevades al fons, i cara de... "vols dir que hi surto jo també, a la foto?"

La ruta és circular i força interessant. En baixar del cim, el camí ens condueix per un bosc acollidor i a tota hora canviant que s'alterna amb esplanades anegades d'aigua; tot un seguit de pistes i corriols entapissats de fulles seques ens porten fins a la vorera del tranquil·líssim embassament de Zamáns.


Ens sorprèn sobremanera el fet que, després de tants dies de mal temps, aquest indret de tons ben bucòlics no estigui infestat de persones ansioses de passejar per un entorn tan net i escandalosament relaxant.





(Si això fos a Catalunya, no s'hi podria pas circular...!)


Prop de la presa s'alça un molí d'aigua tradicional molt ben conservat: o Muiño do Maquías. Una mostra ben vivent de que aquí el grau d'humitat és alguna cosa més que senzillament elevat.

Sopar d'aniversari

El dia 4 de desembre l’Adrián fa anys.
I el dissabte abans vaig voler celebrar-ho en un restaurant petit i recollit del qual havia rebut bones referències: La Bella Tiple.
Amanida grega, montaditos de pa amb tomàquet!!! amb anxoves, gírgoles saltejades amb allet i, de segon, estruç a la planxa amb patatones i tournedó al pebre amb espinacs i patates fregides.
Excel·lent!!
De postres, l’Adrián, com un nen que se'n va a la fira, es va demanar l’opció més completa: nata, gelat de xocolata, dulce de leche, nous, xocolata calenta pel damunt... (No en recordem el nom però era alguna cosa així com “bomba africana”...)
I jo, per no deixar d’ingerir la meva dosi diària de xocolata: una crêpe amb xocolata calenta.
La foto, feta amb flaix pel mateix Adrián (d'aquí la seva posició i la seva serietat) és d’una qualitat pèssima, però no deixa de tenir un cert encant... no?

Casualitats?

Després de tot un mes sencer encara no m’havia passejat pel centre de Vigo amb prou temps, ànims ni atenció suficients com per començar a dir-vos que me’l conec. I decideixo que el fet d’haver acabat de traduir el llibre que tenia entre mans constitueix una bona excusa per prendre’m el matí lliure.
Aprofito per buscar una perruqueria que faci cara de poder agafar el relleu del meu benvolgut perruquer terrassenc. Opto, com és habitual en aquests casos, per deixar que els meus peus (o el meu instint, com vulgueu dir-li) m’hi portin.
Camino ben bé durant una hora, entre relaxada i amatent, i de sobte em crida l’atenció una façana on s’hi exhibeix la imatge enorme d’un cap de dona jove amb els cabells curts i un somriure digne d’un anunci de pròtesis dentals.
Malgrat que els peus volen fer-m’hi entrar de seguida, els imposo la raó per tocar-los una mica el crostó i els obligo a caminar encara una mica més. Però al cap d’una estona em trobo altre cop davant del local en qüestió i acabo assumint la superioritat d’aquell sentit que té número però no té nom:
- ¿Cómo te llamas?
- Ester Galindo
- ¿Cómo dices?
- Es-ter Ga-lin-do
- ¡No puede ser...!
- Ah, ¿no?
- Bueno, me refiero a que ya tenemos una cliente que se llama así.
- Fíjate... ¡Qué casualidad!... Bueno pero mi Ester es sin H.
- ¡Aah!... Ya..., de todos modos yo a ti te conozco, ¿no?
- Uy, no. Eso sí que es imposible. Soy nueva en la ciudad. No conozco a nadie y nunca me he pasado por aquí.. Así que...
- ¿Por dónde vives?
- Por Ramón Nieto
- Y vas a un gimnasio que hay en Ignacio Grobas, ¿verdad?
- Eehh... ¡sí!
- Claro, ¡como yo!
Em miro la cara de la recepcionista com si estudiés un plànol girat del revés i de cop li espeto: ¡Ah, claro, tú eres la de la coleta!
La noia se m’enrojola tota i es mira de reüll a la companya de feina que mentrestant se’ns ha acostat... (Suposo que això de la cueta no és gens glamurós per a la recepcionista d’una perruqueria moderna del centre de Vigo... Em sembla que acabo de “fotre la gamba fins al coll”.)
- Pues hay otra chica aquí que también conoces. (Canviem de tema, oi?)
- ¿En serio?
- Sí, Marta. Está allá abajo. ¿La ves?
Segueixo la direcció del seu ditet rabassut i em trobo amb la cara joveneta i bufona d’una noia que em saluda amb la mà. I sí que la tinc vista, sí. Del mateix gimnàs.
- ¡Pues menuda casualidad! Porque ya te digo, no sabía a qué peluquería ir... y he entrado en ésta como podía haber entrado en otra cualquiera, ¿sabes?
- Eso será que tienes buen olfato... Em contesta la recepcionista tota riallera i afable.
Justa. Ja us ho dic jo. Els meus peus funcionen. Sempre que he viatjat sola, no m’han fallat mai. Començo a caminar i vaig trobant el que necessito; quan me’n canso, els peus em retornen al punt de partida. Potser és per això que sovint la gent m’atura i em demana una adreça... Faig cara de saber on vaig... (Si sabessin!)

Matí plujós

Aquests dies de finals de novembre estan fets de mandra. Es lleven ben a poc a poquet, tibant esforçadament d’aquesta vànova pesant i humida que cobreix les teulades i la part superior de la imatge.
Els sons que desperten l’oïda encara tancada com una petxina cap a les sis i poc del matí són d’origen aqüífer. Plou de manera valenta, perquè la pluja sap del cert que de matinada sona més ferma, més impressionant, més corprenedora.
S’acompanya, saberuda, de la nit més fosca, mentre observa com tímidament s’encén ara un llum, ara un altre, dins les cases amarades de tempesta.

Tibo amunt la persiana i obro la finestra: el vent que torça la pluja a sa voluntat s’endinsa ara per la cambra amb insolència i, en passar, em frega les galtes i el nas amb les mans ben humides.

Sonen dos cops ben forts de porta que em deixen eixordada i la ventada fuig riallera i enjogassada per l’altre extrem de la casa.

els gegants de la pluja

Plou, plou, plou, plou...
Ja fa tres dies.
Bé, de fet, fa més dies, però ara en fa 3 que no hem vist ni un petit bracet de sol. Una espessa boira baixa s'asseu damunt dels turonets que envolten Vigo. I jo dic que s'hi deu trobar ben còmoda, perquè no fa pas cara de voler aixecar-se'n.
Les gotes de plugim són d'una consistència volàtil que, quan bufa el vent, no saps ben bé si baixen o pugen. Amb la calma, la pluja és callada, tranquil·la, persistent. Va xopant el paisatge però sense fer escarafalls, sense fer soroll, amb delicadesa. Tot regalima. I arreu s'hi fa verdet...

Potser és que ja comença a afectar-me la mullena, o potser és que ja sóc així de mena i senzillament el que passa és que ara m'hi fixo: tinc la imaginació disparada.

Avui he sortit a fer encàrrecs amb la càmara sota el braç per tal de poder il·lustrar aquest escrit d'avui. Jutgeu-ho vosaltes mateixos...

Què hi veieu en aquestes dues imatges?

plantes estimades

Estima'm quan menys m'ho mereixi,

perquè serà quan més ho necessitaré.

Al gimnàs s'hi va amb la bossa!

No perdis mai la capacitat de sorprendre’t!
Així mateix m’ho va dir un dels professors de filosofia de l’institut. I a dia d’avui encara em recordo de la frase i la tinc ben present.
Bé, la notícia del dia és que hem començat a anar a un gimnàs que hi ha just al capdavall del nostre carrer.
Cal dir que es tracta d’un gimnàs amb només dues sales: una, on hi ha tota la maquinària per “atonyinar-se” els músculs tant com es vulgui i una altra, pintada de groc i amb el terra de parquet, on s’hi fa classe de tot.
Diguem que el lloc és molt petit. I els vestuaris encara més. No hi ha hagut cap dia que hagi pogut deixar la bossa damunt d’un banc. Però bé, això és el de menys...

Jo us comentava això del gimnàs perquè l’altre dia, en entrar a la dutxa (que, per cert és una i ben col·lectiva: sense separadors entre sortidor i sortidor), vaig anar a petar al costat d’una dona d’uns 50 anys. Fins aquí tot correcte.
El tema és que al cap hi duia una bossa del supermercat – no em pregunteu a quina cadena de supermercats pertanyia la bossa en qüestió, ja que les meves mirades eren ben ràpides i furtives. Doncs això, la senyora s’havia fet una bona tova amb la cabellera i s’havia entaforat una elegant bossa de plàstic al cap.
I allí s’estava ella, tota digna, esbandint-se aparatosament el cos i desfent-se en ganyotes quan notava que l’aigua li esquitxava el “bossam”.
Ja sé que és una bajanada. Que no n’hi pas per tant. Però mira, reconec que després de 35 anys de recórrer els gimnasos de mig món, encara no m’havia trobat amb una estampa com aquella...
I em va sorprendre, tu. Que coi!

Se'm nota que sóc de fora

Se’m nota. Se’m nota que sóc de fora. Perquè tot ho miro i arreu dubto. Deu ser aquest carrer... Aquí venen dissolvent? Ai, goita, una gasolinera com les d’abans! Tu et quedes al cotxe i el noi t’omple el dipòsit. I jo que ja m’havia descordat el cinturó de seguretat i tot. I la cara d’ensurt que se m’ha posat quan he vist que el xicot acotava el cap per parlar-me per la finestreta... tancada! Òndia, que fot aquest? – he pensat, esverada-. I és clar, el pobre només volia preguntar-me: “¿Se lo lleno?”. I sí, és clar, li he fet que sí amb el cap, mentre em sentia bullir les galtes i trencava a suar. Ostres! Però si no porto prou calers perquè me “lo llene”!! I au, la pregunta: “Que puedo pagar con tarjeta?” Així, amb un interrogant només, a la catalana, i amb aquell accent tant meu que encara ressona més quan estic nerviosa… El xicot, que és ràpid de reflexos, em mira el carnet d’identitat i em diu: “Pues claro, Ester.” “Ai, mira, que mono...” No sé si em sento més incòmoda o més estúpida encara. Mentre m’ho acabo de rumiar, torna el noi amb el paperet perquè el firmi. I jo, després d’haver marejat el paperet i el bolígraf per damunt del volant, el cantell de la porta i el palmell de la mà, estampo un autògraf irreconeixible i tremolós posant el refotut paperet damunt de la cuixa i pujant la cama amunt. Mare de Déu, Senyor! Sortim ràpidament d’aquí!! El noi em somriu i jo, que no he parat de suar, dono gas i me’n torno a casa.

Platja de Samil

Aquesta és la platja de Samil, al sud de Vigo. Encara que hi veieu l'Adrián amb jersei, la veritat és que feia dia per anar amb màniga curta. De fet, hi havia gent passejant per la sorra amb banyador. Nosaltres ens vam abrigar perquè havíem d'agafar la moto.

Que quedi constància que a Galícia fa bon temps. No està gens malament per ser un 12 de novembre, no?

Primeres impressions

Vigo no és una ciutat amable des del punt de vista del trànsit.
I no ho dic només jo, que sóc conductora novell...
Molts carrers canvien de sobte de direcció i et trobes que has d’anar-te’n al “quinto carallo” a fer la volta. Els altres cotxes se’t posen al mig sense indicar-ho amb els intermitents i aparquen sempre on els surt de la punta del nas, sense cap mena d’escrúpol.
A més, molts carrers no tenen el nom escrit i mai no saps per on passes...
Això, al centre.
A la perifèria, que és on vivim nosaltres, els carrers són, en la majoria dels casos, cul-de-sac que van fent ziga-zagues muntanya amunt. Un autèntic laberint, que a més està confeccionat en un pla inclinat que pot arribar als 20 graus.

En fi, a banda d’això, he de dir que les castanyes d’aquesta terra són BONÍSSIMES. I el millor: davant de casa, a 30 metres, tenim un castanyer, que deixa caure les castanyes i ningú no les cull... (bé, algú sí: jo!)

Per cert, no sé si és degut al canvi climàtic o què, però des que vam arribar ha lluït el sol i ha fet una calor increïble!!! Al migdia, en màniga curta.
Ja ens ho diu l’Al Gore: La Terra fa aigües!!

(I si no us ho creieu, mireu-vos aquesta pàgina web de l'exvicepresident dels EUA: http://www.climatecrisis.net
o l'article en castellà que publiquen els de swissinfo al respecte: http://www.swissinfo.org/spa/portada/detail/El_cambio_clim_tico_una_verdad_inc_moda.html?siteSect=105&sid=7214517&cKey=1162370544000)

Aterratge a Vigo

Ja som a Vigo!!!

Ja fa una setmana que vam aterrar (el 28 d'octubre). I perquè us en feu una breu idea, aquí teniu una foto dels voltants de casa nostra i del pis en qüestió.
Per cert, la fletxa del fons d'aquesta foto assenyala les Illes Cies (ho sé, caldria millorar-la i ampliar-la).
;-)

Perquè us situeu: vivim al nordest de Vigo, cap a l'interior. La ria ens queda un pèl lluny, però la veritat és que aquí les distàncies són curtes.

El pis és bufó i molt nou. La zona és d'allò més tranquil·la. El cap de setmana només s'escolten els galls, els gossos i els ocells. Tampoc no tenim soroll de trànsit perquè el carrer és un cul-de-sac i, a més, la majoria dels edificis són nous i estan mig habitats.
L'únic soroll de fons que tenim durant la setmana és el d'una obra que hi ha just davant de casa nostra. Mentre treballo a l'ordinador, veig també com penquen els operaris. I així em sento acompanyada. De totes maneres, amb la finestres tancades, el soroll es converteix en una remor sorda.

Del món exterior encara no tinc gaire informació per culpa d'un costipat que m'ha tingut tancadeta a casa més hores del que fóra habitual.

Continuarem informant, però...