19 de gener, 2007

VIATGE D'ANADA I TORNADA

Els dies 3 a 8 de gener els passo a Catalunya.
I des del primer moment m’embolcalla tot allò que tant trobo a faltar a Vigo... el caliu de l’amistat i l’afecte de la família.
Són dies de converses atropellades amb els amics, a qui veig de manera retallada, encabits en la graella d’una agenda massa breu i atapeïda: L’Eula, només arribar a Barcelona, oferint-me una rebuda dolçament esperada, regalant-me una estona d’intimitats i sentiments que fan mal però malden per sortir; sentiments que cal redimir.
L’endemà, l’Olga a Barcelona, tan esplèndida com sempre, més serena si cap. Una dona feta a si mateixa a qui sempre admiraré pel seu aplom, les seves ganes de viure i la fidelitat amb què conserva les amistats, malgrat que la seva existència fa temps que es mou en unes coordenades espai - temps ben allunyades de les nostres.
L’esmorzar tranquil i familiar a casa dels pares; la presència del petit Joan, que es comporta tímid i vergonyós davant meu perquè ja no formo part del seu viure diari... Els jocs de l’avi i el nét, que es desenvolupen gairebé sempre arran de terra. Les anècdotes que m’explica la mare mentre fa el dinar, mentre anem a buscar a la Laia, mentre parem taula, mentre fem veure que mirem la TV...


Si avui és divendres, això és ca la Marta: aquesta noia amb el nas de cigró que va voler ser el primer regal de Reis dels seus pares que es movia per si sol. Hi passo una vetllada agradable, amb vells coneguts, entre converses intermitents a través de les quals entrelluco tota la informació que no ha estat dita (per manca de temps o per por de trencar la bona sintonia d’un vespre tan màgic com aquest en què diuen que passen els Reis...)
El dissabte és ben familiar i ostentós: regals, dinar, tortell, jocs... La tarda passa fugissera: visita de metge a casa dels Farrús; excursioneta amb les amigues per anar a veure la nova casa de l’Eula... Quan m’adono, ja torno a ser al sofà dels pares, amb una tassa de cafè amb llet entre les mans, asseguda enmig de tots dos, bo i comentant la jugada.
I neix el darrer dia: pujo a la Mola amb l’Anna a mig matí. Hi passegem ben tranquil·les, parlant de tot i de res. Fa un dia primaveral. El cel, ben escombrat de núvols, s’obre esplèndid damunt nostre. Assaborejo l'energia que desprenen el bosc i les roques, cada revolt del camí, cada pedra coneguda, aquest paisatge que no vull que canviï per res del món i que, malgrat això i molt a pesar meu, canvia constantment.
Dino a casa, amb els pares i la Susana, que ha baixat de la Seu. Més confessions, més sentiments a flor de pell, més recances, més intimitats que han esperat massa dies a ser revelades. Històries que, passats els dies, han perdut l’aroma; com el cafè del paquet que ha quedat obert damunt la lleixa de la cuina.
Abraçades sentides. Llàgrimes empassades coll avall.
L’endemà al matí noto que el cos se’m mou amb penes i treballs. Els pares em porten fins a l’aeroport; prenem un altre cafè amb llet enmig d’un frenètic enrenou que llisca entre maletes, carretons i bosses de mà. De fons, l’eterna cantarella ineludible: Please, do not leave baggage unattended! Please, proceed to gate number 37... (Penso en l’Adrián.)
És hora de passar a l’altra banda del detector de metalls. Vull abraçar ben fort el cos dels meus pares, però no ho faig. Segurament per temor que s’esmicoli la falsa serenor i fermesa que aparento. Els faig adéu amb la mà des de l’altra banda del control, mentre em torno a cordar el cinturó. Els veig allunyar-se i convertir-se en multitud anònima. Perdo de vista aquestes dues persones que desprenen generositat per tots i cadascun dels seus porus; aquestes dues persones que cada dia estimo, admiro i enyoro més...
El viatge de tornada a Vigo és tranquil i sense incidents.
Quan obro la porta del nostre pis de lloguer, em surt a rebre el silenci d’una casa que encara no sento prou meva. Provo de no pensar en res concret, em trec les sabates, la jaqueta, deixo la maleta a l’entrada... Passo al menjador per deixar-hi les claus, la cartera i el mòbil. I allí, damunt la tauleta de centre, amb un somriure esplèndid i contagiós, i un cor que se li desencaixa del pit, m'espera pacient el ninotet que vaig regalar a l’Adrián pel nostre segon aniversari: senzillament corprenedor. No puc evitar somriure i, sobretot, sentir-me meravellosament estimada.
GRÀCIES A TOTS... PER TOT.