Ampliant horitzons...
Inexplicablement, durant les vint-i-quatre hores d’aquest diumenge del Pont de la Puríssima no ha plogut.
I ho hem aprofitat per sortir a fer una excursió de 3 horetes a la Cume do Galiñeiro, un turonet modest en alçada (705 m) però amb una agradable grimpadeta cimera que li dóna el seu toc de gràcia particular. Es troba a només 20 minuts de cotxe des de casa nostra, en direcció sud-est.
La caminada és de veres agradable. El sol penetra per fi entre les branques dels arbres – després de vint dies de pluja insistent i a voltes torrencial - i, en escalfar un xic el sotabosc, allibera les aromes de les fulles d’eucaliptus, la molsa i les falgueres mortes que li donen cos...
(la tristesa que em produeix la visió espectral d'un paisatge en cendres em resulta sempre indescriptible)
I ho hem aprofitat per sortir a fer una excursió de 3 horetes a la Cume do Galiñeiro, un turonet modest en alçada (705 m) però amb una agradable grimpadeta cimera que li dóna el seu toc de gràcia particular. Es troba a només 20 minuts de cotxe des de casa nostra, en direcció sud-est.
La caminada és de veres agradable. El sol penetra per fi entre les branques dels arbres – després de vint dies de pluja insistent i a voltes torrencial - i, en escalfar un xic el sotabosc, allibera les aromes de les fulles d’eucaliptus, la molsa i les falgueres mortes que li donen cos...
És penós que just al voltant del cim la vegetació aparegui seca i ennegrida pels darrers incendis...
(la tristesa que em produeix la visió espectral d'un paisatge en cendres em resulta sempre indescriptible)
...A més, la sequera d’aquest estiu passat (ara absolutament inconcebible per mi!) ha socarrimat les falgueres que cobreixen la part baixa d’aquest paratge compost bàsicament de llarguíssims eucaliptus de nova planta, pins joves també replantats, i quatre roures i castanyers originaris que han aconseguit sobreviure a aquesta imparable plaga que és l’estultícia humana.
L’Adrián i una servidora a la Cume do Galiñeiro (això d’haver d’esperar a que el dispositiu es dispari et deixa sempre amb cara de... ai, ara?).
Darrere nostre, Vigo.
A la dreta de la imatge, l'embassament de Zamáns.
La ruta és circular i força interessant. En baixar del cim, el camí ens condueix per un bosc acollidor i a tota hora canviant que s'alterna amb esplanades anegades d'aigua; tot un seguit de pistes i corriols entapissats de fulles seques ens porten fins a la vorera del tranquil·líssim embassament de Zamáns.
Ens sorprèn sobremanera el fet que, després de tants dies de mal temps, aquest indret de tons ben bucòlics no estigui infestat de persones ansioses de passejar per un entorn tan net i escandalosament relaxant.
(Si això fos a Catalunya, no s'hi podria pas circular...!)
Prop de la presa s'alça un molí d'aigua tradicional molt ben conservat: o Muiño do Maquías. Una mostra ben vivent de que aquí el grau d'humitat és alguna cosa més que senzillament elevat.
1 comentari:
Bona excursió! i molt maques les fotos (tot i que imagino que veure el bosc socarrimat deu ser ben trist...) M'alegro que hagueu pogut gaudir d'un dia sense pluja!
Nuria
Publica un comentari a l'entrada