Casualitats?

Després de tot un mes sencer encara no m’havia passejat pel centre de Vigo amb prou temps, ànims ni atenció suficients com per començar a dir-vos que me’l conec. I decideixo que el fet d’haver acabat de traduir el llibre que tenia entre mans constitueix una bona excusa per prendre’m el matí lliure.
Aprofito per buscar una perruqueria que faci cara de poder agafar el relleu del meu benvolgut perruquer terrassenc. Opto, com és habitual en aquests casos, per deixar que els meus peus (o el meu instint, com vulgueu dir-li) m’hi portin.
Camino ben bé durant una hora, entre relaxada i amatent, i de sobte em crida l’atenció una façana on s’hi exhibeix la imatge enorme d’un cap de dona jove amb els cabells curts i un somriure digne d’un anunci de pròtesis dentals.
Malgrat que els peus volen fer-m’hi entrar de seguida, els imposo la raó per tocar-los una mica el crostó i els obligo a caminar encara una mica més. Però al cap d’una estona em trobo altre cop davant del local en qüestió i acabo assumint la superioritat d’aquell sentit que té número però no té nom:
- ¿Cómo te llamas?
- Ester Galindo
- ¿Cómo dices?
- Es-ter Ga-lin-do
- ¡No puede ser...!
- Ah, ¿no?
- Bueno, me refiero a que ya tenemos una cliente que se llama así.
- Fíjate... ¡Qué casualidad!... Bueno pero mi Ester es sin H.
- ¡Aah!... Ya..., de todos modos yo a ti te conozco, ¿no?
- Uy, no. Eso sí que es imposible. Soy nueva en la ciudad. No conozco a nadie y nunca me he pasado por aquí.. Así que...
- ¿Por dónde vives?
- Por Ramón Nieto
- Y vas a un gimnasio que hay en Ignacio Grobas, ¿verdad?
- Eehh... ¡sí!
- Claro, ¡como yo!
Em miro la cara de la recepcionista com si estudiés un plànol girat del revés i de cop li espeto: ¡Ah, claro, tú eres la de la coleta!
La noia se m’enrojola tota i es mira de reüll a la companya de feina que mentrestant se’ns ha acostat... (Suposo que això de la cueta no és gens glamurós per a la recepcionista d’una perruqueria moderna del centre de Vigo... Em sembla que acabo de “fotre la gamba fins al coll”.)
- Pues hay otra chica aquí que también conoces. (Canviem de tema, oi?)
- ¿En serio?
- Sí, Marta. Está allá abajo. ¿La ves?
Segueixo la direcció del seu ditet rabassut i em trobo amb la cara joveneta i bufona d’una noia que em saluda amb la mà. I sí que la tinc vista, sí. Del mateix gimnàs.
- ¡Pues menuda casualidad! Porque ya te digo, no sabía a qué peluquería ir... y he entrado en ésta como podía haber entrado en otra cualquiera, ¿sabes?
- Eso será que tienes buen olfato... Em contesta la recepcionista tota riallera i afable.
Justa. Ja us ho dic jo. Els meus peus funcionen. Sempre que he viatjat sola, no m’han fallat mai. Començo a caminar i vaig trobant el que necessito; quan me’n canso, els peus em retornen al punt de partida. Potser és per això que sovint la gent m’atura i em demana una adreça... Faig cara de saber on vaig... (Si sabessin!)