Matí plujós

Aquests dies de finals de novembre estan fets de mandra. Es lleven ben a poc a poquet, tibant esforçadament d’aquesta vànova pesant i humida que cobreix les teulades i la part superior de la imatge.
Els sons que desperten l’oïda encara tancada com una petxina cap a les sis i poc del matí són d’origen aqüífer. Plou de manera valenta, perquè la pluja sap del cert que de matinada sona més ferma, més impressionant, més corprenedora.
S’acompanya, saberuda, de la nit més fosca, mentre observa com tímidament s’encén ara un llum, ara un altre, dins les cases amarades de tempesta.

Tibo amunt la persiana i obro la finestra: el vent que torça la pluja a sa voluntat s’endinsa ara per la cambra amb insolència i, en passar, em frega les galtes i el nas amb les mans ben humides.

Sonen dos cops ben forts de porta que em deixen eixordada i la ventada fuig riallera i enjogassada per l’altre extrem de la casa.