Al gimnàs s'hi va amb la bossa!

No perdis mai la capacitat de sorprendre’t!
Així mateix m’ho va dir un dels professors de filosofia de l’institut. I a dia d’avui encara em recordo de la frase i la tinc ben present.
Bé, la notícia del dia és que hem començat a anar a un gimnàs que hi ha just al capdavall del nostre carrer.
Cal dir que es tracta d’un gimnàs amb només dues sales: una, on hi ha tota la maquinària per “atonyinar-se” els músculs tant com es vulgui i una altra, pintada de groc i amb el terra de parquet, on s’hi fa classe de tot.
Diguem que el lloc és molt petit. I els vestuaris encara més. No hi ha hagut cap dia que hagi pogut deixar la bossa damunt d’un banc. Però bé, això és el de menys...

Jo us comentava això del gimnàs perquè l’altre dia, en entrar a la dutxa (que, per cert és una i ben col·lectiva: sense separadors entre sortidor i sortidor), vaig anar a petar al costat d’una dona d’uns 50 anys. Fins aquí tot correcte.
El tema és que al cap hi duia una bossa del supermercat – no em pregunteu a quina cadena de supermercats pertanyia la bossa en qüestió, ja que les meves mirades eren ben ràpides i furtives. Doncs això, la senyora s’havia fet una bona tova amb la cabellera i s’havia entaforat una elegant bossa de plàstic al cap.
I allí s’estava ella, tota digna, esbandint-se aparatosament el cos i desfent-se en ganyotes quan notava que l’aigua li esquitxava el “bossam”.
Ja sé que és una bajanada. Que no n’hi pas per tant. Però mira, reconec que després de 35 anys de recórrer els gimnasos de mig món, encara no m’havia trobat amb una estampa com aquella...
I em va sorprendre, tu. Que coi!