A contracor...rent
Ja fa set mesos
que li prenc
el pols
a aquest terra forana;
i en fer-ho,
provo d’acoblar el meu batec
al seu compàs.
A voltes sembla
que m’hi acosto;
molts cops amb poca esma,
menys sovint
amb dosis sorprenents
d’un cert entusiasme fugisser...
Provo d’endinsar-m’hi
perquè voldria formar part
d’aquest vaivé atlàntic
que ara em gronxa.
Però és massa sovint
que se’m revifa
l’enyor…
I és que, malgrat ésser lluny,
encara les sento bategar
en cloure els ulls:
arrauxades, modestes i càlides,
dintre meu es bressolen,
persistents i amb cadència,
les ones
de la Mediterrània.
10 comentaris:
Ooooooh! :-o
Sense paraules... No sé què posar, però aquesta entrada ben es mereix un comentari :-)
Una abraçada,
Nuria
Gràcies Nuria!
:-)
Perdón por la interrupción. Porfa plis, Ester, ¿podrías traducírmelo al gallego?... o al castellano. Ya sé que "no es lo mismo" pero inténtalo, si no es mucho pedir... y es que tiene una pintaza estupenda el poemita... y eso de l'enyor (que ya sé lo que significa más o menos) mola.
Bicos... que, ainda que pola calada, seguimos agardando novos apuntes teus neste blog tan fermoso... ¡¡Xa ves!!
Buenooo... vaaa... porque me lo pides tú y "asín" de bien... ;-)
Aunque lo cierto es que la musicalidad que pueda tener en catalán se pierde casi totalmente al trasladarlo al castellano.
Pero bueno, ahí va para los que entendéis el catalán y os pica la curiosidad.
;-)
Besos a todos mis lectores anónimos.
Llevo siete meses
tomándole el pulso
a esta tierra ajena;
y con ello
intento acoplar mi latido
a su compás.
A momentos parece
que me acerco a él;
muchas veces con poco aliento,
menos a menudo
con dosis sorprendentes
de un cierto entusiasmo fugaz...
En él intento zambullirme
porque quisiera formar parte
de este vaivén atlántico
que ahora me acuna.
Pero demasiado a menudo
se reaviva en mí
la añoranza.
Y es que a pesar de estar lejos,
aún las siento palpitar
al cerrar los ojos:
alocadas, modestas y cálidas
dentro de mí se mecen
persistentes y con cadencia
las olas
del Mediterráneo.
Pois en galego sonaría, máis ou menos, como sigue:
A contra cor…rente
Levo sete meses
tomándolle
o latexo
a esta terra allea;
e con iso,
tento axeitar o meu latexo
ao seu compás.
Por intres semella
que me achego a él;
moitas veces case sen folgos,
menos decote
con dosis sorprendentes
dun certo entusiasmo volandeiro…
Nel tento mergullarme
porque quixera formar parte
deste vai e ven atlántico
que agora me arrola.
Mais demasiado a cotío
reavívase en min
a morriña.
E é que, a pesares de estar lonxe,
ainda as sinto latexar
ó pechar os ollos:
aloucadas, modestas e termas,
dentro de min arrólanse,
persistentes e con cadencia,
as ondas
do Mediterráneo.
Tampouco está mal... e iso que non son poeta. Unha aperta, bonequiña.
¡¡¡HEY, PUES MOLA EN GALEGO!!!
:D
tindries que trobar algun cantautor gallec que et cantes el "poema". et propos ho guardart els i aixi poguer fer un llibre al cap del temps, per el teu fillol i la teva nevoda.
Molts petons i una abraçada molt forta "Los tíos de Barcelona"
nos tres idiomas e bo, entón a escritora ten madeira.para cando o libro?
Per què serà que de vegades em sembla del tot lògica la unió poesia i respecte a l'entorn i als altres?
Entenc el teu enyor i m'agrada molt tal com l'has expressat. Jo també em confesso enamorada del nostre mar, tranquil i alegre.
Es cierto que mola en gallego. Es un idioma muy poético. Hace un mes, he leído (gozado) El lápiz del carpintero, de Manuel Rivas.
Petonets
(he respós al teu comment al post de la colza, perdona, se m'havía passat, tot i que no et dic res de nou)
Hola Frac,
ja he vist la resposta al post de la Colza.
No sé perquè ens costa tant d'entendre les coses més òbvies... però potser perquè falta poesia al món.
M'agrada aquesta reflexió teva sobre la unió entre poesia i respecte a l'entorn i als altres. Pensant-ho bé, la poesia és més sentiment que racionalitat; surt més de dins, sense filtres. Sovint és més un qüestionar-se que un afirmar... potser per tot això la poesia és més respectuosa en general.
petonets atlàntics
Publica un comentari a l'entrada