Se'm nota que sóc de fora

Se’m nota. Se’m nota que sóc de fora. Perquè tot ho miro i arreu dubto. Deu ser aquest carrer... Aquí venen dissolvent? Ai, goita, una gasolinera com les d’abans! Tu et quedes al cotxe i el noi t’omple el dipòsit. I jo que ja m’havia descordat el cinturó de seguretat i tot. I la cara d’ensurt que se m’ha posat quan he vist que el xicot acotava el cap per parlar-me per la finestreta... tancada! Òndia, que fot aquest? – he pensat, esverada-. I és clar, el pobre només volia preguntar-me: “¿Se lo lleno?”. I sí, és clar, li he fet que sí amb el cap, mentre em sentia bullir les galtes i trencava a suar. Ostres! Però si no porto prou calers perquè me “lo llene”!! I au, la pregunta: “Que puedo pagar con tarjeta?” Així, amb un interrogant només, a la catalana, i amb aquell accent tant meu que encara ressona més quan estic nerviosa… El xicot, que és ràpid de reflexos, em mira el carnet d’identitat i em diu: “Pues claro, Ester.” “Ai, mira, que mono...” No sé si em sento més incòmoda o més estúpida encara. Mentre m’ho acabo de rumiar, torna el noi amb el paperet perquè el firmi. I jo, després d’haver marejat el paperet i el bolígraf per damunt del volant, el cantell de la porta i el palmell de la mà, estampo un autògraf irreconeixible i tremolós posant el refotut paperet damunt de la cuixa i pujant la cama amunt. Mare de Déu, Senyor! Sortim ràpidament d’aquí!! El noi em somriu i jo, que no he parat de suar, dono gas i me’n torno a casa.